Solament el 8% de les persones amb mobilitat reduïda se sent plenament autònom, d’acord amb l’estudi ‘Sumant Veus’, elaborat per la Fundació Mutua de Propietarios amb la col·laboració de COCEMFE per a conèixer, des de la pròpia veu dels protagonistes, la vida quotidiana d’aquest col·lectiu i els desafiaments que afronten en el seu dia a dia per la presència de barreres arquitectòniques.
D’acord amb l’informe, el nivell d’independència dels més de 1,2 milions d’espanyols amb una discapacitat que limita la seva mobilitat se situa en un 5,5 sobre 10. I un dels motius és clar: set de cada deu persones ensopeguen diàriament amb barreres arquitectòniques, una realitat que condiciona la seva llibertat personal i el seu benestar emocional.
“No parlem només de la presència de rampes o ascensors, sinó del que la seva presència comporta: la possibilitat de decidir com viure, sortir, estudiar o treballar sense dependre d’uns altres”, assenyala Cristina Pallàs, directora de la Fundació Mutua de Propietarios. “L’autonomia no hauria de ser un privilegi, sinó un dret garantit”.
En aquest context, el domicili es converteix amb freqüència en un entorn ple de limitacions en lloc d’en un espai segur. Només una de cada quatre llars està totalment adaptada a les necessitats de mobilitat dels seus residents, mentre que gairebé la meitat (45%) compta únicament amb modificacions parcials i un 29% viu en espais poc o gens aptes.
I, si dins de casa la situació resulta complicada, tampoc millora en sortir d’ella. Només el 27% dels qui resideixen en edificis considera que estan totalment adequats a les seves necessitats, mentre que la majoria creu que aquesta adaptació és parcial (43%).
Dificultats de socialització.
L’informe de la Fundació Mutua de Propietarios revela que set de cada deu espanyols amb dificultats en la mobilitat s’enfronten freqüentment a barreres arquitectòniques, provocant que el 79% hagi hagut de renunciar a plans amb amics per falta d’accessibilitat, un 74% ho hagi hagut de fer en l’àmbit familiar, i gairebé la meitat (49%) al treball o als estudis.
Així mateix, el 60% assegura que aquests obstacles limiten les seves relacions personals, i el 54% que condicionen el seu temps lliure.
“La falta d’accessibilitat no només restringeix la mobilitat, també deixa empremta en l’autoestima, la salut mental i el sentit de pertinença a la comunitat. Per això, és important comprendre que la inclusió no és una qüestió merament tècnica, sinó també humana”, assenyala Anxo Queiruga, president de COCEMFE.
Encara que vuit de cada deu persones amb mobilitat reduïda asseguren sentir-se compreses en el seu entorn pròxim, el pes emocional de la falta d’accessibilitat continua sent gran. Frustració (32%), impotència (27%), empipament (14%) i tristesa (7%) són els sentiments més comuns davant les barreres arquitectòniques que es troben diàriament. Tant és així que només un 14% afirma sentir-se motivat a buscar solucions enfront d’una problemàtica que, per al 91% de la població encara no entén.
“És urgent que, com a societat, avancem junts per aconseguir canvis reals que permetin l’accessibilitat universal i l’autonomia total de les persones amb discapacitat en la mobilitat. Derrocar les barreres arquitectòniques és el primer pas per aconseguir una societat veritablement inclusiva. Per això, és vital que unim esforços perquè la mobilitat reduïda mai sigui un límit perquè cada persona pugui créixer, somiar i viure plenament”, conclou Cristina Pallàs.
