Per les més de 340.0001 persones amb mobilitat reduïda que viuen a Catalunya, la falta d’accessibilitat a l’entorn pot implicar molt més que superar un graó: pot portar-les a replantejar-se el lloc on viure amb més autonomia. De fet, el 29% de les persones amb mobilitat reduïda es planteja canviar de barri davant les dificultats per a viure de manera independent, segons recull l’I Baròmetre de l’Accessibilitat de la Fundació Mutua de Propietarios.
Aquesta inquietud també s’estén a la resta de la població: un 20% dels catalans considera que hauria de canviar de municipi i un 23%, de barri, si hagués de desplaçar-se en cadira de rodes. Girona és la demarcació on aquesta percepció és més elevada, ja que un 23% dels gironins creu que hauria de canviar de municipi i un 25%, de barri. A Barcelona, aquests percentatges se situen en el 20% i el 21%, respectivament; a Lleida, en el 21% i el 22%, i a Tarragona, en el 21% i el 24%.
“Que una persona amb mobilitat reduïda pugui continuar vivint en el seu municipi no hauria de dependre de les barreres arquitectòniques del seu barri. Necessitem avançar cap a entorns concebuts per a totes les persones, en els quals l’accessibilitat sigui un element essencial de la planificació urbana i una garantia de plena autonomia”, afirma Cristina Pallàs, directora de la Fundació Mutua de Propietarios.
L’informe, que analitza l’impacte de les barreres arquitectòniques en la vida quotidiana de les persones amb mobilitat reduïda, assenyala que les dificultats no acaben al carrer, sinó que, per contra, els obstacles s’incrementen a mesura que ens aproximem a la llar.
En concret, el 34% dels catalans afirma que hauria de canviar d’edifici si hagués de desplaçar-se en cadira de rodes, un percentatge que s’eleva fins al 38% a Girona i al 36% a Barcelona, mentre que a Tarragona se situa en el 35% i a Lleida baixa fins al 27%. I és que, únicament el 3% dels prop de 1,1 milions d’edificis residencials2 catalans -uns 35.000- ofereixen un recorregut completament accessible des del carrer a la porta de l’habitatge, mentre que el 97% presenta, almenys, una barrera. Aquesta realitat es manté a totes les demarcacions, amb percentatges que arriben al 99% a Tarragona, se situen en el 97% a Barcelona i Lleida i en el 96% a Girona.
En aquest punt, l’antiguitat dels immobles juga un paper determinant: el 49% de les persones que viuen en edificis construïts abans de 1964 considera que el seu edifici no és apte per a persones amb mobilitat reduïda, mentre que entre els residents en construccions més recents aquest percentatge es redueix fins al 14%.
Una situació difícil de revertir degut tant a l’escassetat de recursos com a la falta de conscienciació. En concret, el cost econòmic (31%) i la falta d’acord (17%) són els principals frens que impedeixen que les comunitats puguin anticipar-se a unes necessitats que, amb l’envelliment de la població, seran cada vegada més demandades. Per aquests motius, el 83% de les comunitats catalanes no ha realitzat millores en matèria d’accessibilitat, un percentatge que es manté en el 83% a Barcelona i Lleida i se situa en el 82% a Girona i Tarragona. A més, el 63% de les comunitats de Catalunya ni tan sols preveu fer-ne en els pròxims anys, una manca de previsió especialment significativa a Barcelona, on el percentatge s’eleva fins al 68%. A Tarragona arriba al 61%, a Girona al 60% i a Lleida al 58%.
D’acord amb el Baròmetre de l’Accessibilitat, aquest panorama és encara més complicat quan ens endinsem al nostre habitatge, on es troben els obstacles més importants. Davant d’aquesta situació, el 39% dels catalans afirma que hauria de renunciar a la seva residència actual si tingués problemes de mobilitat reduïda. A Barcelona, aquesta proporció s’eleva fins al 44%, la més alta de totes les demarcacions, mentre que a Tarragona coincideix amb la mitjana catalana (39%), a Lleida se situa en el 35% i a Girona, en el 31%. I, de la mateixa manera que ocorre amb l’edifici, l’adaptació de l’habitatge tampoc resulta senzilla: el 84% considera que adequar la seva llar a les seves noves necessitats seria complicat econòmicament.
“Eliminar les barreres arquitectòniques de l’entorn no és solament una manera de treballar per a la inclusió, sinó també un exercici de previsió, ja que, a mesura que envellim, la nostra mobilitat es va fent més difícil. Per això, urgeix actuar des d’avui per a, en el futur, aconseguir un parc residencial, un barri i un municipi, que ens permeti envellir amb la màxima qualitat de vida”, conclou directora de la Fundació Mutua de Propietarios.
