Un 82% de les persones amb mobilitat reduïda s’ha sentit obligada a renunciar a plans amb les seves amistats a causa de l’existència de barreres arquitectòniques a l’entorn. Aquest és una de les principals dades que aboca l’estudi ‘Sumant Veus” impulsat per la Fundació Mutua de Propietaris amb la col·laboració de COCEMFE per a conèixer, des de la pròpia veu dels protagonistes, la vida quotidiana d’aquest col·lectiu i els desafiaments que afronten en el seu dia a dia per la presència de barreres arquitectòniques.
“Malgrat els avanços normatius, la majoria de les persones amb mobilitat reduïda continua enfrontant-se habitualment a obstacles en el seu entorn que afecten especialment la seva vida social, l’oci i les tasques domèstiques, limitant la seva autonomia i impactant directament en el seu benestar”, afirma Cristina Pallàs, directora de la Fundació Mutua de Propietarios.
Esta renuncia obligada también se ha hecho patente para un 74% de las personas con movilidad reducida en el ámbito de la familia, para un 49% en el entorno del trabajo y para el 54% en el marco de los estudios.
Aquesta renúncia obligada també s’ha fet palesa per a un 75% de les persones amb mobilitat reduïda en l’àmbit de la família, per a un 49% a l’esfera professional i per al 54% en el marc dels estudis.
“La falta d’accessibilitat continua sent una llosa diària per a milions de persones amb mobilitat reduïda, els qui ens veiem en l’obligació de renunciar a aspectes fonamentals com quedar amb amics, sortir a passejar, visitar a la família, estudiar o treballar”, assegura el president de COCEMFE, Anxo Queiruga, destacant que “la falta d’accessibilitat vulnera drets fonamentals i genera sentiments de frustració i renúncia, que no haurien de formar part del dia a dia de ningú”.
I és que, l’autonomia real continua sent una meta llunyana per a aquest col·lectiu. En aquest sentit, la majoria dels enquestats valora el seu grau d’independència personal entre 5 i 8, situant-se la mitjana en 5 i només un 8% es considera completament autònom en el seu dia a dia.
Però, d’acord amb l’informe ‘Sumant Veus”, aquesta falta d’autonomia té una causa clara: set de cada deu persones ensopeguen diàriament amb barreres arquitectòniques. Una situació que dificulta la mobilitat física i afecta directament a la vida social i l’oci -els àmbits més perjudicats, segons un 55% i un 54% dels enquestats-, a més de limitar activitats domèstiques (54%) i esportives (41%).
En aquest aspecte, cal destacar que són les dones les qui declaren una experiència encara més negativa que els homes: l’impacte en la seva vida social és del 65% enfront del 60% dels homes, i en l’oci un 62% enfront d’un 58%.
Conseqüències emocionals davant un entorn no accessible.
Aquesta doble penalització també es reflecteix en el pla emocional on l’informe de la Fundació Mutua de Propietarios i COCEMFE posa en relleu la necessitat de tenir en consideració les conseqüències emocionals de l’impacte de les barreres arquitectòniques. En línies generals, el sentiment predominant al trobar-se en un entorn no accessible és la frustració (28%) i la impotència (28%), i les dones presenten de nou nivells més alts de frustració -35% enfront del 28% en homes- i tristesa -10% enfront del 6%-.
Per contra, un 9% de les persones amb mobilitat reduïda se senten motivades per a buscar solucions i un 22% declara sentir-se enfadat. Altres emocions com la tristesa (4%) o la indiferència (6%), són menys freqüents.
“La veritable barrera no sempre és física: és necessària una major empatia, suport i voluntat social i per a superar aquest buit és imprescindible transformar actituds i comportaments, generant espais de diàleg, formació i sensibilització que integrin a les persones amb mobilitat reduïda en tots els aspectes de la vida social”, afirma la directora de la Fundació Mutua de Propietarios.
La família, el suport principal
L’estudi ‘Sumant Veus’ revela que la família continua sent el principal pilar enfront de les dificultats que suposen les barreres arquitectòniques, mentre que les institucions continuen jugant un paper reduït. En concret, el 60% de les persones amb mobilitat reduïda busca ajuda en la família amb la qual conviu per a afrontar els reptes del dia a dia, seguida dels amics (46%); familiars amb els quals no conviu (28%); personal extern (25%) i veïns (11%). L’Administració pública (5%) i el voluntariat (6%) són opcions minoritàries i un 8% afirma no comptar amb suport.
Una àmplia majoria (74%) percep que la societat és poc conscient dels problemes que enfronten les persones amb mobilitat reduïda, i un 19% creu que no hi ha cap consciència. Només un 7% opina que la societat és bastant o molt conscient de les seves dificultats quotidianes.
Per al president de COCEMFE, “la millora dels entorns físics ha d’anar acompanyada de polítiques eficaces, recursos suficients i una escolta activa a les persones amb discapacitat i les organitzacions que les representem”. “És urgent reforçar els suports institucionals perquè l’entorn familiar no sigui l’únic suport i promoure entorns inclusius des del disseny universal perquè totes les persones puguem sortir-nos amb autonomia i participar plenament en la societat”, conclou Queiruga.
