Un graó, una porta difícil d’obrir o una bústia massa alta poden semblar petits detalls. Amb el pas dels anys, poden convertir-se en barreres capaces de limitar la nostra autonomia i la nostra vida quotidiana.
Preparar els nostres edificis per a una població cada vegada més longeva no consisteix únicament a complir la normativa. També vol dir anticipar-nos, eliminar barreres i crear habitatges que ens permetin continuar vivint-hi amb seguretat, autonomia i qualitat de vida.
Un país que viu més anys
Pensem un moment en l’entrada del nostre edifici. En el graó de l’accés, en la porta que costa empènyer, en la bústia situada massa amunt… Són detalls en què gairebé mai ens fixem. Però, per a una persona de 80 anys que camina amb caminador, poden marcar la diferència entre baixar a comprar el pa o quedar-se un dia més sense sortir.
Espanya envelleix, i ho fa de pressa. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), les persones de 65 anys o més ja representen el 21,1 % de la població. Les seves projeccions més recents, publicades el juny de 2026, preveuen que aquest percentatge arribi a un màxim del 30,9 % el 2076. Gairebé un de cada tres habitants.
Viure més anys és una notícia magnífica. Segons les projeccions de l’INE, una persona que faci 65 anys el 2075 viuria, de mitjana, 23,5 anys més si és home i 26,3 si és dona. Són 3,7 i 2,7 anys més que ara. Però aquest temps només serà de qualitat si el podem gaudir amb autonomia. I bona part d’aquesta autonomia es decideix en un lloc molt concret: l’edifici on vivim.
Edificis pensats per a una altra època
Gran part dels nostres habitatges es van construir quan ningú pensava en aquestes necessitats. El I Baròmetre de l’Accessibilitat de la Fundació Mutua de Propietarios, presentat el maig de 2026, ho deixa clar. Dels prop de 9,8 milions d’edificis residencials que hi ha a Espanya, només el 3 % ofereix un recorregut totalment accessible des del carrer fins a la porta de casa.
Els obstacles ens són familiars. El 67 % dels edificis no té un accés adequat des del carrer fins a l’entrada i, en gairebé la meitat dels casos, el problema és un graó. Un 22 % no disposa d’ascensor. I, allà on n’hi ha, el 64 % no compleix els criteris d’accessibilitat física per a una cadira de rodes. Tres de cada cinc escales no tenen barana a banda i banda.
Darrere de cada percentatge hi ha persones. A Espanya viuen més de 2,4 milions de persones amb mobilitat reduïda. Segons la mateixa Fundació, més de 100.000 no poden sortir mai de casa.
A això s’hi afegeix un risc menys visible. El Ministeri de Sanitat recorda que al voltant del 30 % de les persones de més de 65 anys pateix almenys una caiguda a l’any. Les caigudes són, a més, la primera causa de mort per causes externes en aquest grup d’edat, amb més de 3.000 defuncions anuals. Una escala sense passamans o un desnivell mal resolt a l’entrada de l’edifici no són una simple incomoditat.
Per què costa tant fer el pas
Si el diagnòstic és tan clar, per què s’avança tan a poc a poc? El mateix baròmetre dona algunes pistes. El 78 % dels edificis no ha fet cap millora d’accessibilitat en els últims dos anys i el 61 % no preveu fer-ne cap a curt termini. El 84 % de les persones enquestades considera que adaptar el seu edifici és difícil des del punt de vista econòmic.
És una preocupació comprensible. Una derrama pot suposar un esforç important, sobretot per a les llars amb ingressos ajustats. I en moltes juntes de propietaris aquestes decisions s’ajornen any rere any, de vegades fins que el problema afecta algú proper.
Què canvia amb la nova llei
El marc legal acaba de fer un pas important. La Llei 4/2026, d’1 d’octubre, en vigor des del 23 d’octubre, ha reformat l’article 10 de la Llei de propietat horitzontal per reforçar l’obligació de fer obres d’accessibilitat.
La norma manté la regla bàsica: quan un propietari ho sol·licita perquè al seu habitatge hi viuen, hi treballen o hi presten serveis voluntaris persones amb discapacitat o majors de 70 anys, la comunitat ha de fer les obres si el cost anual per habitatge, un cop descomptats els ajuts, no supera dotze mensualitats ordinàries de despeses comunes.
La novetat rau en els ajuts. Si les subvencions efectivament concedides arriben al 70 % de l’import de les obres, executar-les és obligatori independentment d’aquest límit. La llei també preveu que la comunitat sol·liciti els ajuts als quals pugui optar. I, si tot i així es nega a actuar, el veí afectat pot acudir al jutge perquè l’obligui a fer-ho.
Una oportunitat per a les comunitats
Seria un error veure tot això només com una obligació. Una entrada sense graons facilita la vida a les persones grans, però també a qui empeny un cotxet, va carregat amb la compra o es recupera d’una lesió.
L’accessibilitat no beneficia un grup concret: és una millora que ens beneficia a tots i que podem necessitar en qualsevol moment de la vida.
També és una oportunitat per planificar. Les comunitats que s’anticipen poden fer les obres per fases, buscar finançament amb calma i aprofitar les convocatòries d’ajuts de les administracions, en lloc d’improvisar quan sorgeix una urgència.
Per on començar
No totes les millores exigeixen grans inversions. Aquestes són algunes actuacions que es poden plantejar:
- Una diagnosi tècnica. Un arquitecte o arquitecte tècnic pot identificar les barreres de l’edifici i proposar solucions ordenades per prioritat i cost.
- Millores senzilles. Instal·lar passamans a banda i banda de l’escala, millorar la il·luminació amb sensors de presència, col·locar paviments antilliscants o motoritzar una porta pesada són actuacions assequibles amb un gran impacte.
- Adaptar l’alçada dels elements. Reubicar les bústies i els porters automàtics a una alçada accessible és una actuació senzilla i de baix cost que afavoreix l’autonomia.
- Resoldre l’accés. Rampes amb barana, plataformes salvaescales o la instal·lació d’un ascensor quan l’edifici ho permeti.
- Informar-se sobre els ajuts. Convé consultar amb l’administrador de finques les convocatòries autonòmiques i municipals vigents.
- Revisar l’assegurança de la comunitat. Abans d’una obra, cal comprovar que l’empresa contractada té la seva pròpia assegurança de responsabilitat civil i que la pòlissa de la comunitat cobreix els riscos durant els treballs. Després, convé actualitzar el capital assegurat per incloure-hi el nou ascensor o les noves instal·lacions.
En aquest últim punt, el mediador d’assegurances pot ser un gran aliat. La nostra feina consisteix a conèixer a fons els riscos de cada comunitat i ajustar-ne la protecció a la realitat de l’edifici. Un edifici que canvia, i uns veïns que es fan grans, necessiten una pòlissa que evolucioni amb ells.
Mirar al futur amb responsabilitat
L’envelliment de la població no és una amenaça. És el resultat de dècades d’avenços que ens permeten viure més i millor. El repte és que els nostres edificis estiguin a l’altura d’aquest assoliment.
Envellir a casa, envoltats dels veïns de sempre, no hauria de dependre de la sort de viure en un edifici amb ascensor.
Cada graó que eliminem és una porta que s’obre per a algú. I la decisió d’obrir-la, moltes vegades, es pren en una junta de propietaris.
Elena Jiménez de Andrade
Presidenta del Colegio de Mediadores de Seguros de Madrid
Membre del Consell Assessor de la Fundació Mutua de Propietarios

